3 Un projecte del capital

La UE ha estat des del seu origen una institució orientada a impulsar els interessos del capital. La Comunitat Econòmica Europea (CEE), creada després de la Segona Guerra Mundial, el 1957, tenia com objectius principals la reconstrucció material i la reestructuració del capital per tornar a fer competitius els capitals en la part occidental del continent. Així mateix, actuaria com contenció de la URSS en una Europa dividida artificialment en blocs en el marc de la Guerra Freda. Des del principi, la CEE perseguia la creació d’un mercat comú supraestatal que potenciés les empreses europees dotant-les de les dimensions suficients per poder competir amb les grans empreses transnacionals estrangeres. En aquest sentit, la CEE fou un èxit i els anys següents a la seva creació es va produir a Europa un important creixement econòmic. La CEE tenia per objectiu prioritari desenvolupar els interessos del capital. I segueix tenint el mateix objectiu avui.

El gran capital marca la política econòmica de la Comunitat Econòmica Europea

El paper dels lobbies - Corporate Europe Observatory

El paper dels lobbies – Corporate Europe Observatory

 

Els grans capitals privats han sigut sempre l’estímul de la política econòmica de la CEE. Des de la dècada dels 80 es va adoptar amb entusiasme el neoliberalisme com orientació essencial de la política econòmica i es va estimular la seva implantació als països membres. El 1986 s’estableix l’Acta Única que eliminava les fronteres als capitals, les mercaderies i, en menor mesura, les persones entre els països membres amb la creació del Mercat Comú. Amb l’eliminació d’aquests límits va ser també necessari avançar cap a la unificació de les monedes. Els grans negocis europeus no volien la incertesa, el risc i el cost que suposen les variacions monetàries i prefereixen no haver de considerar monedes diferents. Així, l’altra etapa important en la marxa del què des de 1986 fou la UE és l’establiment de la moneda única: l’euro.

Des de 1992 amb el Tractat de Maastricht, es van iniciar els tràmits i les polítiques que conduirien a l’establiment de la moneda única als països centrals de la UE. S’incloïen entre elles mesures dures per la població que portessin a una moneda única forta i, sobretot, que impedissin la inflació. Aquestes mesures es van convertir en permanents amb el Pacte d’Estabilitat i Creixement de 1997. Tots els països que volien integrar-se en la moneda única –entre ells l’Estat espanyol– es van veure sotmesos a durs programa d’ajustament. Amb la moneda única, l’euro, els països han perdut importants instruments de política econòmica: tipus de canvi, política monetària, política exterior, etc. El Mercat Únic de 1986 i la Moneda Única de 1999, amb el seu corresponent Banc Central Europeu (BCE), són els elements més destacats per permetre que els capitals actuïn sense límits.

Els grans negocis europeus no volen la incertesa, el risc i el cost que suposen les variacions monetàries. Por això es va impulsar la moneda única.

Després de la unió monetària, la UE va posar la competitivitat en el punt de mira. L’Estratègia de Lisboa, aprovada l’any 2000 tenia com objectiu, al menys retòric, aconseguir abans de l’any 2010 “l’economia del coneixement més competitiva i dinàmica del món, capaç d’un creixement econòmic durable acompanyat d’una millora quantitativa i qualitativa de l’ocupació i una millor cohesió social”. La gestió cap aquesta “economia del coneixement” es va concentrar en la liberalització i privatització de les grans empreses públiques i els sectors anomenats estratègics, com l’energia, els transports, les infraestructures i les telecomunicacions. A més, la flexibilització del mercat de treball que pretesament havia d’afavorir la mobilitat laboral en aquest procés de transició va quedar en una burda (des)regularització per abaratir el cost del treball i augmentar la precarietat laboral. L’Estratègia de Lisboa, va servir per intensificar el caràcter neoliberal de la UE, i aquesta dista molt d’haver-se convertit en “l’economia del coneixement més competitiva del món”. Malgrat tot, es mantenen vigents els mateixos principis en l’Estratègia 2020.

Es van voler consolidar tots els canvis realitzats durant la dècada dels 90 mitjançant l’establiment d’una Constitució Europea, que va ser rebutjada en referèndum per França i Holanda. No obstant això, va ressorgir com Tractat de Lisboa el 2007, “l’aprovació” del qual el 2009 es va aconseguir per una acusada voluntat política de la Unió que va eliminar els referèndums i va manipular descaradament l’únic país que constitucionalment tenia l’obligació de convocar-lo (Irlanda).

La Unió Europea en la crisi

La UE, en col·laboració amb el BCE i el Fons Monetari Internacional (FMI) –la Troika- no ha deixat d’exigir la implantació i compliment de programes d’austeritat.

En l’actual crisi, la UE va començar a reaccionar quan a finals de 2009 l’alt endeutament dels països anomenats perifèrics podia posar en perill l’euro. A canvi de les “ajudes” que els països endeutats necessitaven, es van disposar a adoptar severes mesures de política econòmica. Des d’aquest moment, en col·laboració amb el BCE i el Fons Monetari Internacional (FMI) –la Troika–, la UE no ha deixat d’exigir la implantació i compliment de programes d’austeritat i ajustament amb condicions molt dures per la població. Programes que no estan solucionant els problemes econòmics dels països endeutats, sinó empitjorant-los, i alhora deteriorant les condicions de treball i de vida de la població, sotmetent a les classes populars al debilitament de les seves posicions socials i al sotmetiment, inclús humiliant dels treballadors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *