7 L’orientació neoliberal de la política econòmica

La globalització i les institucions internacionals

Fins fa uns anys, la política econòmica quedava limitada a l’actuació dels Estats, però a mesura que l’economia s’ha anat internacionalitzant més i més i els capitals convertint-se en globals, han estat necessàries institucions públiques que gestionessin la internacionalització. Al final de la Segona Guerra Mundial es va iniciar un període de construcció d’institucions públiques internacionals –FMI, Banc Mundial, GATT– per gestionar una economia mundial en creixent internacionalització. Els capitals globals necessiten institucions internacionals i les creen. La UE és una d’aquestes institucions, establida el 1957 per gestionar les economies dels països europeus més importants i s’ha anat ampliant gradualment.

La Unió Europea com paladí del neoliberalisme

La UE ha exercit sempre una política econòmica respecte als països membres. Des dels anys vuitanta, ha estat un paladí de les idees neoliberals pressionant per a que aquestes s’implantin en els països membres. Amb la crisi de 2008, la UE ha intensificat la seva política econòmica amb formes de “neoliberalisme asimètric”, amb les que mentre ha recolzat fortament els interessos del capital, ha practicat una política accentuadament neoliberal respecte les poblacions, un neoliberalisme cap els d’avall. L’aparició d’importants deutes als països de la perifèria de la UE li ha facilitat i permès exigir-los el compliment de condicions molt dràstiques. És en el marc d’aquesta intensa corrent neoliberal cap els d’avall on deuen situar-se les mesures econòmiques que comentem.

En una primera etapa de la crisi –fins 2009– la UE no va tenir gran incidència en la política econòmica dels Estats membres. És una característica de la UE que en les crisis considera que cada país ha de resoldre els seus propis problemes, no li interessa sentir-se responsable de la problemàtica que presenten els països membres. Però a finals de 2009, els països de la perifèria presentaven unes molt altes xifres de deute i els mercats financers no estaven disposats a prestar-los diners, el que podia portar-los a la fallida. Els grans bancs europeus que havien prestat diners a aquests països es van inquietar per les possibilitats de recuperació dels préstecs, i tot això podia posar en perill l’estabilitat de l’euro, aspecte que va alarmar la UE fent-la canviar dràsticament d’actitud.

Amb la crisi de 2008, la UE ha intensificat la seva política econòmica amb formes de “neoliberalisme asimètric”: ha recolzat fortament els interessos del capital i ha accentuat la política restrictiva respecte les poblacions.

El deute, un fals argument per l’austeritat

La UE va concedir l’ajuda financera als països deutors que la sol·licitaven a canvi de l’acceptació d’una sèrie de condicions. A partir de 2010, la UE, juntament amb el FMI i el BCE –conjunt que ha passat a conèixer-se amb el nom de la Troika–, es van constituir en l’agent principal de la política econòmica, especialment pels països perifèrics endeutats. Van establir un sistema a través del qual els països que obtenen ajudes –considerats països “rescatats”– i altres que incomplien les normes del dèficit i el deute públic –l’Estat espanyol entre altres–, són sotmesos a molt dures exigències que els seus governs devien complir. Les seves economies han estat des de llavors subjectes a un estret control de la Troika i els seus “homes de negre”.

Protestes a Xipre - FAZ

Protestes a Xipre – FAZ

La filosofia de la UE i de la Troika respecte als països endeutats consisteix en considerar que la responsabilitat del deute és només dels deutors, que aquests països han estat vivint per sobre dels seus límits i que han de ser més competitius per poder exportar més i pagar el deute. És a dir, que tot el pes del deute es carrega sobre els països endeutats i els creditors no reconeixen cap responsabilitat per les seves desastroses inversions.

L’objectiu principal de la UE consistia, i consisteix, en que aquests països paguin el deute. A canvi de les ajudes, la UE exigeix als països endeutats unes condicions clau. Una, que disminueixi el dèficit públic fins situar-lo, juntament amb el nivell de deute, dins dels límits que permet el Pacte d’Estabilitat i Creixement: 3% de dèficit i 60% de deute respecte el PIB. Aquests límits s’endureixen encara més a partir de 2020. I dos, que acceptin implantar programes d’austeritat i ajustament. A través de les retallades dels pressupostos públics, establint la reforma laboral i modificant la llei de convenis, disminuint els serveis públics, reduint les pensions i privatitzant tot el que es pugui privatitzar. En el text més ampli que presentarem es trobaran breument les ajudes que la UE va posar a disposició dels països endeutats, consistents totes elles en ajudes financeres, i les exigències que aquestes han suposat, afectant totes negativament les condicions de vida de la població.

Polítiques socials que no milloren el benestar

En el debat europeu és freqüent utilitzar els termes Estat Social i Estat del Benestar com virtualment sinònims, però el segon és molt més ampli que el primer, perquè també inclou qualsevol intervenció des de l’Estat en l’economia i en la planificació estratègica per aconseguir un millor repartiment de la riquesa i un major benestar pel conjunt de la població del país. Aquesta precisió és important perquè en la UE mai s’ha treballat per construir conjuntament un Estat de Benestar comú, deixant la possibilitat d’aquest eventual objectiu i les polítiques per aconseguir-lo en mas dels Estas membres.

També cal saber fins a quin punt existeix un Model Social Europeu, tal com anuncia la retòrica de la Comissió Europea. La creació de bens públics que contribueixen a facilitat la igualtat d’oportunitats i un desenvolupament social més equitatiu, per exemple mitjançant el manteniment de sistemes universals d’educació i salut, ha constituït un aspecte rellevant del mencionat Model Social Europeu que convé no menysprear. Però aquestes funcions sempre les han assumit els Estats membres i no la UE com institució comuna. Fins ara, les orientacions que proporciona la UE sobre les polítiques socials es fonamenten en la creença segons la qual l’activitat econòmica deixada al seu lliure albir i la integració segons els termes preestablerts pels socis més poderosos serien els motors del desenvolupament i la convergència entre els països membres.

En el context de la globalització i de l’auge del neoliberalisme, tot el procés d’integració ha tingut conseqüències negatives molt importants pels sistemes productius i per l’organització social dels països de la UE, amb el resultat d’un notable augment de les desigualtats internes i de les divergències entre països. Això últim és important considerar-ho en front de l’auge de les mal anomenades polítiques d’austeritat o de consolidació fiscal i les greus conseqüències que estan generant les exigències als Estats membres en quant a la reducció de la despesa pública, amb especial afecció en el capítol social. També perquè en el debat actual sobre els dèficits fiscals i l’augment del deute públic no es mencionen les tendències regressives i a favor dels més rics que tenen les polítiques fiscals, amb conseqüències en la disminució dels ingressos públics. En canvi, s’insisteix enormement en el caràcter excessiu i costós de les polítiques socials, mentre que a penes s’assenyala la creixent porció de la despesa pública que es destina al pagament del deute dels països.

En les dades de desigualtat i pobresa és interessant observar que, abans de l’aplicació de les polítiques socials, en tots els països existien índexs de desigualtat. És a dir, és el propi sistema de producció i distribució el que genera una desigualtat estructural. L’existència de diferents polítiques socials dels països membres modifica aquesta situació amb major o menor intensitat. Així, abans de l’esclat de la crisi, en tots els països de la UE com a mínim un de cada quatre ciutadans es trobava en una situació bastant precària per sota del llindar del risc de pobresa o exclusió. Aquesta situació s’ha agreujat amb l’aplicació de les retallades en unes polítiques socials que contribueixen a pal·liar les desigualtats.

És evident que existeixen diferències importants en el tractament de les desigualtats socials en alguns països del nord i del centre d’Europa en comparació amb la resta. Principalment perquè els primers tenen uns mecanismes de protecció social més amplis i consolidats, mentre que en els països del sud o de l’est europeu l’amenaça de col·lapse social és major, perquè els mecanismes de protecció han estat més dèbils i, a més, han estat durament afectats per les polítiques d’austeritat. Aquesta apreciació es veu al comparar les dades de pobresa o exclusió abans i després d’aplicar les transferències socials. En aquest aspecte també es pot afirmar que hi ha una bretxa entre el centre i la perifèria europea.

Uns resultats nefastos

People of Europe Rise Up! - Carlos Delgado

People of Europe Rise Up! – Carlos Delgado

Totes aquestes mesures de competitivitat-austeritat de les polítiques de la UE han portat a l’estancament econòmic, no han suposat cap millora substancial en les economies dels països endeutats, i han augmentat greument el seu deute, aspecte que suposadament es volia corregir. Respecte a l’Estat espanyol, en tots els capítols d’aquest treball estan apareixent amb claredat les molt negatives conseqüències de les mesures exigides per la UE. És més, a pesar que les autoritats de la Unió cínicament afirmen que s’inicia una recuperació, encara en 2014 estan insistint en la necessitat de més reformes estructurals per “millorar”, diuen, la nostra situació. I això, que a vegades la pròpia Comissió i el FMI es veuen obligats a reconèixer que no havien calibrat “adequadament” les severes conseqüències de l’austeritat. En qualsevol cas, no és necessari abundar gaire en les tremendes conseqüències socials que estan tenint les polítiques de la UE en la vida de les classes populars europees: augment de l’atur, precarietat laboral, disminució de salaris, deteriorament de l’Estat de benestar, disminució de pensions, augment de les desigualtats i terrible situació de pobresa, amb conseqüències de desequilibris psicològics, ansietat i fins i tot episodis de desesperació i suïcidi.

Les orientacions que proporcionen la UE sobre les polítiques socials es fonamenten en la creença segons la qual el lliure mercat seria el motor del desenvolupament i la convergència entre els països membres.

Com és possible que les polítiques de la UE tinguin aquests resultats? Perquè els objectius mai han estat solucionar els problemes econòmics dels països més pobres de la Unió i millorar la vida dels seus habitants. Els objectius reals són altres: que els grans negocis puguin obtenir importants beneficis amb el deute, apoderant-se i controlant la riquesa real dels països de la perifèria a través de privatitzar tots aquells elements que es poden privatitzar, dominar més els treballadors amb les reformes laborals, destruir l’Estat de benestar i avançar en el domini del capital privat convertint els drets socials en mercaderies –sanitat, educació, assistència social, etc.–, debilitar i controlar la democràcia i facilitar la reestructuració del gran capital europeu. En síntesi, les polítiques exigides per la UE tenen com objectiu principal reforçar el poder del capital en la lluita de classes, com va assenyalar Warren Buffet –un dels majors milionaris dels Estats Units– quan va dir: “existeix la lluita de classes i és la nostra classe la que està guanyant”. En tot això està cooperant significativament la UE.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *