5 L’impacte en la indústria espanyola

El model productiu espanyol, ara com als anys 60, es fonamenta en els sectors de menor valor afegit, basats en una explotació intensiva del treball i dels recursos naturals i ambientals. La integració en la CEE i en l’espai de la Unió Monetària Europea es va vendre per part de les elits espanyoles i transnacionals com el millor camí per transformar el model productiu cap a una producció amb més valor afegit (en sector de més alta tecnologia, major productivitat, mà d’obra més qualificada i, per tant, millors salaris). No obstant, la pertinença a la UE no sembla haver-ho aconseguit. És més, tot indica que la pertinença a l’euro ha reforçat aquest model productiu de baix perfil i dualista. Durant tot aquest període hem assistit a un procés de desindustrialització que, certament també s’ha produït a la resta de països europeus, ha estat més acusat a l’Estat espanyol i que l’actual crisi encara aguditza més.

La integració entre desiguals

Qui serà el seguent? Espanya o Italia?

Qui serà el seguent? Espanya o Italia? – Yannis Kourtoglou (AFP)  

 

La integració europea durant les últimes dècades ha tingut lloc en un context de globalització del capital amb importants canvis en la redistribució internacional i global de la producció i la competitivitat del treball, amb sèries conseqüències internes. La integració econòmica en la UE associa països i empreses amb sistemes productius i nivell de competitivitat molt variats. Europa sempre s’ha caracteritzat per un potent centre productiu i una perifèria en bastants aspectes subordinada al centre. L’Estat espanyol formaria part de les economies perifèriques. L’especialització industrial de les economies de la perifèria europea s’ha basat principalment en mantenir la competitivitat a base de costos baixos el que suposa processos productius de baix valor afegit, tecnologia de segon nivell, molt pes del treball no qualificat i permissivitat laboral i ambiental. Aquest ha estat el model d’industrialització espanyol.

Els darrers anys, l’especialització productiva basada en productes de baix valor afegit es trobava amb creixents dificultats en els països de la perifèria sud de la UE –Espanya, Itàlia, Portugal, Grècia– per una banda, per l’entrada dels països de l’est de la UE i, per altra banda, per la creixent competència dels països exportadors de baixos ingressos –Xina, Índia, etc.–. Mentre els països centrals com Alemanya, Països Baixos i els països nòrdics, experimentaven un procés invers i els conduïa a ser altament competitius.

La demanda creixent dels països perifèrics, estimulada a base de crèdit, va suposar una important sortida per la producció dels països centrals. Així doncs, la perifèria sud de la UE ha anat canviant d’un espai amb indústria precària a convertir-se en la font d’una abundant demanda pels països centrals, que, més competitius, suposaven una forta competència per les industries de les pròpies economies perifèriques. El resultat d’aquesta diversa dinàmica dins la UE ha estat un desequilibri comercial i una creixent divergència en competitivitat entre el centre i la perifèria.

Cap a la devaluació interna

Amb l’esclat de la crisi, les tradicionals polítiques per reactivar l’economia ja no eren possibles per la pertinença a la zona euro. La política canviaria que havia estat la palanca utilitzada per reactivar l’economia en totes les crisis anteriors ara no era possible. I la UE no ha dissenyat, i molt menys proporcionat, ajudes significatives pel desenvolupament dels sistemes productius dels països membres. Al contrari, la UE ha imposat sobretot als països perifèrics el criteri d’austeritat i, en front de la impossibilitat de devaluació externa, el resultat està sent una devaluació interna –reducció de salaris i augment de l’atur– i una destrucció selectiva de la producció industrial inaudita en crisis anteriors. El que al mateix temps facilita l’estratègia general de concentració del capital.

La demanda creixent dels països perifèrics, estimulada a base de crèdit va suposar una important sortida per les produccions dels països centrals.

Sense dubtes, el sistema productiu espanyol, conjuntament amb el d’altres països rescatats, està sotmès a una nova i caòtica reestructuració i alhora suportant el pes de la crisi de l’espai europeu del capital i de la seva integració monetària, dins, també, d’una crisi global de sobre acumulació. En aquest context, les alternatives crítiques per la sortida de la crisi que han dominat el debat han estat dues. Per una banda, hi ha qui demana corregir els desequilibris en les balances comercials mitjançant polítiques d’estímul de la demanda domèstica de les economies amb superàvit comercial –el nord d’Europa– tals com la fi de la moderació salarial i la relaxació dels compromisos a l’estabilitat de preus. No obstant, aquestes polítiques econòmiques no semblen poder solucionar els problemes estructurals de la indústria espanyola i europea. Altres, han proposat la sortida de l’euro. Però la possibilitat de depreciar la nova moneda nacional no garantiria escapar del desenvolupament desigual de les forces productives dins i fora de les economies nacionals, dels cicles de sobre acumulació de capitals i, per tant, de les crisis. En particular, per l’Estat espanyol, no garantiria una reestructuració profunda de l’economia fora de la llarga dependència dels fluxos de capital estranger, tant en la indústria com en el turisme o en el deute, ni un canvi cap a un model basat en una major productivitat i competitivitat global de la indústria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *