4 La financiarització a la Unió Europea i el seu impacte als països membres

L’hegemonia del capital financer

Vivim una etapa del capitalisme global en la qual el capital financer és dominant. La dinàmica de concentració i expansió inherent al capital, les noves tecnologies i les polítiques econòmiques neoliberals, han portat a una enorme expansió del capital financer, que s’ha convertit en la faceta hegemònica del capital. En la seva intensa recerca de beneficis, aquests capitals són els que han facilitat l’expansió i globalització anterior a la crisi, han desenvolupat noves formes d’actuació –la nova arquitectura financera–, i han intensificat diverses vies de control de les finances. La UE es desenvolupa en aquest context de globalització i financiarització.

Des de la dècada dels 90, i especialment des dels anys 2000, la UE ha intentat mantenir-se com un dels eixos centrals del capital financer global. Per a això, ha utilitzat estratègies i impulsat polítiques econòmiques per promoure la liberalització econòmica i la desregulació financera, utilitzant les institucions de la Unió i la introducció de la moneda única per facilitar la inserció dels seus capitals en una economia internacional cada vegada més competitiva. Com no pot ser d’altra manera, aquestes estratègies i polítiques han tingut un fort impacte en els països que conformen la UE, entre ells l’Estat espanyol.

Les finances a la Unió Europea

BCE

Banc Central Europeu

L’entramat financer europeu està protagonitzat pels grans grups de capital privat que operen en el mercat mundial i actuen activament a Europa. Disposen d’un enorme poder que determinarà en gran mesura el que succeeix en l’economia europea i tenen una forta incidència en l’economia mundial. Hi ha, a més, una relació molt estreta entre aquests actors privats i els actors públics. Els agents privats exerceixen pressió i captació dels agents públics per aplanar el camí cap als objectius dels primers mitjançant regulacions (o desregulacions).

D’aquesta manera s’ha generat en l’àmbit públic un marc institucional i normatiu –Unió Econòmica i Monetària, BCE, Tractats de la UE– molt favorable als interessos privats. La moneda única –l’euro–, amb la pèrdua de la sobirania monetària que suposava, juntament amb el paquet legislatiu imposat per Brussel·les, les restriccions marcades pel Pacte d’Estabilitat i Creixement i l’actuació del BCE, són els pilars de l’arquitectura institucional europea. Les contradiccions de l’aparell institucional s’han fet evidents i insostenibles amb l’actual crisi, doncs la idea d’integrar monetàriament economies tant dispars en quant al seu model productiu, nivell d’inflació, mercat de treball i model social va ser un despropòsit, agreujat pels límits imposats per la cotilla institucional que representa la UE i l’estructura de l’euro.

Amb la moneda única els països de la zona euro van cedir les seves monedes i, per tant, van perdre la seva sobirania monetària, passant aquesta a dependre del BCE, institució que exerceix una política monetària única per tota la zona euro. Des de l’entrada en vigor de l’euro, l’Estat espanyol no pot decidir sobre els tipus d’interès, ni impulsar un grau determinat de liquiditat o fixar la taxa de canvi de la seva moneda –devaluar-la si és necessari–. Per contra, amb l’entrada de l’euro, el dèficit exterior no es percep com un problema apressant gràcies a la força de la moneda europea, el que facilitava dissimular l’històric problema dels desequilibris exteriors que ha afligit sempre l’economia espanyola.

S’argumentava que amb la moneda única i un cop desregulats els controls al capital, es facilitaria la seva mobilitat per dirigir-se als àmbits on es poguessin invertir de manera més eficient. S’oblidaven de tenir en compte que el capital no es dirigeix allí on és més necessari o eficient sinó on pot obtenir més beneficis.
L’euro i la política del BCE són els dos principals pilars que han conformat la política econòmica i financera de la UE els darrers anys. Representen l’alternativa proposada pel capital europeu i els seus representants polítics per fer front a la competència internacional i els problemes que plantejava la globalització. És el trampolí a la nova internacionalització d’unes economies europees no competitives a causa de salaris i sistemes de protecció social encara resistents al deteriorament neoliberal.

Aquestes polítiques obertament favorables al capital industrial i financer han tingut un fort impacte en les economies de la UE fins al punt d’intensificar un esquema històric de centre i perifèria, on les economies perifèriques, entre elles l’espanyola, han acabat accentuant models productius molt precaris, dependents de l’exterior, alimentats gràcies a grans dosis de deute exterior procedent majoritàriament del capital financer central, alemany i francès especialment.

El deute i les polítiques que ha generat

La gestió de la crisi per part dels governs ha perseguit des del primer moment el rescat dels capitals privats, sobretot del sector bancari, a costa dels contribuents i el deteriorament de les condicions de la població treballadora. El recolzament incondicional dels governs ha fet vàlida la idea de la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues. A l’Estat espanyol el deute públic s’ha disparat fins nivells rècord –94% del PIB el gener de 2014–. El cost que això acabarà suposant és encara incalculable, però es pot aproximar entre els 125.000 i els 250.000 milions d’euros, entre les ajudes inicials del FAAF, el FROB, etc. i el posterior pla per rescatar la banca espanyola a través de l’anomenada línia de crèdit oberta per la UE. El deute s’ha convertit en un mecanisme de distribució de la riquesa de pobres a rics, doncs els diners dels contribuents, aportat d’una manera u altra pel treball, es drena cap als capitals financers a través del pagament d’interessos del deute. Un deute que es prolonga en el temps i que pel seu volum serà impagable, que ha forçat els Estat endeutats a recórrer a les ajudes de la UE que les ha concedit imposant severes i cruels condicions.

El deute ha permès a la UE establir i exigir el compliment de dures polítiques econòmiques als països endeutats: estrictes programes d’ajustament econòmic i d’austeritat –retallades en els pressupostos públics–, reforma laboral, de les pensions, de convenis, privatitzacions dels drets socials. El deute s’ha convertit en el mecanisme per generalitzar l’austeritat salarial i la privatització del sector públic com objectius principals de política econòmica. I que ha portat a que la disminució de l’activitat econòmica, l’atur, la desigualtat i la pobresa es constitueixin en greus problemes econòmics i socials als que s’ha d’enfrontar actualment la societat.

Altres països de la perifèria europea –Grècia, Portugal, Irlanda i Itàlia– pateixen problemes molt semblants. Les ajudes de la UE van ser proporcionades, teòricament, per poder prestar diner als països amb dificultats per aconseguir finançament a un preu raonable als mercats financers. Però en realitat les operacions de rescat no són més que mecanismes per protegir els bancs europeus creditors i el conjunt del sistema financer dels problemes que un impagament del deute generarien.

L’euro i la política del BCE són els dos principals pilars de la proposta del capital europeu i els seus representants polítics par fer front a la competència internacional i als problemes que els plantejava la globalització.

El BCE, que per llei no pot ajudar a l’erari públic, va posar enormes fons a molt baix tipus d’interès a disposició de la banca privada. Aquesta està aprofitant per recapitalitzar els seus balanços i comprar bons de l’Estat amb interessos més alts aconseguint un ampli marge de beneficis. Només en condicions excepcionals el BCE ha comprat bons dels Estats endeutats però a través dels mercats secundaris, és a dir, utilitzant la intermediació dels ens financers privats amb els beneficis que aquestes operacions els proporcionen.

Noves orientacions

El reconeixement dels greus problemes generats per la crisi i el temor a un creixent euro escepticisme entre la ciutadania europea ha estimulat la presentació per part de la UE de diverses iniciatives per millorar la seva operativitat. A destacar entre elles el projecte d’Unió Bancaria que es va presentar com una substancial millora. Malgrat que dins la ineficaç institucionalitat de la UE aquest projecte hagués pogut representar una millora, les imposicions d’Alemanya i els seus aliats han portat a debilitar el projecte, que s’ha convertit en un mecanisme complicadíssim que només començarà a operar totalment el 2026. Un exemple més de la doble moral de la potent burocràcia de la Unió que rebutja tota idea de solidaritat entre els problemes nacionals. Això sembla ser lo màxim al que la UE actual pot arribar respecte als problemes financeres.

El debat sobre la sortida de l’euro

En l’economia global actual, la sobirania econòmica està lluny de l’abast dels pobles. No és tant un problema de sortir de l’euro sinó d’un recolzament popular cap a una política radicalment transformadora.

Les dificultats i desastres que estan generant les polítiques europees han portat alguns sectors crítics a advocar per una sortida de l’euro i/o de la UE com a mesura imprescindible per sortir de la crisi. És evident que cal pensar i proposar alternatives a les polítiques d’ajust i austeritat que estan traslladant el pes de la crisi sobre les classes populars. També és cert que darrere del sistema euro trobem importants causes de la gravetat de la crisi europea. Però aquesta dicotomia –sortir o seguir dins l’euro– no té en compte la totalitat del problema i la seva complexitat. No creiem que únicament recuperant la sobirania monetària es pugui fer gaire en el marc del capitalisme, especialment si es compta amb un model productiu tant escalabrat com l’espanyol, amb alts nivells d’endeutament i amb un nivell d’integració en l’economia global que fa que la sobirania econòmica es trobi lluny de l’abast dels pobles sense una política radicalment transformadora. La viabilitat de les mesures assenyalades és poc més que paper mullat si no es posseeix un recolzament popular important. De què serveix discutir si sortiríem o no de l’euro si no es té cap poder polític, no per prendre tal decisió, sinó per simplement defensar les conquestes socials i aconseguir que els efectes de l’ajustament no recaiguin sobre la població? En qualsevol cas, no sembla el tema clau, i molt menys que constitueixi el debat crucial entre les forces que desitgem una altra societat. Es necessita un canvi radical per avançar cap a una societat més satisfactòria. Per això, a mig termini, sembla més pràctic i eficient plantejar-se la necessitat de lluitar amb els problemes del dia a dia, i que aquest canvi radical necessari però difícil vagi dirigit a transformar el sistema econòmic en que vivim. No és tant un problema de moneda sinó de sistema.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *